Us parlaré avui de la interessantíssima jornada que la ACE va organitzar, de la mà de n’Antoni Blàzquez, el passat 17 de maig. Sí nois, ja sé que estem al setembre i que m’hagués hagut de posar les piles abans però és que, com li agrada dir a un bon amic meu, “voy más liado que la pata de un romano”. En fi, hi ha el que hi ha i ja he decidit convertir aquest blog, que ingènuament havia declarat de periodicitat setmanal, en oficialment aperiòdic, decididament impuntual i intencionadament anàrquic. I punto!
Per atzars del destí m’he vist abocat al càlcul d’una xemeneia industrial metàl·lica de 22 metres d’alçària. Potser algun dia us parlaré de com me n’he sortit, però avui us volia comentar només el primer entrebanc amb què m’he trobat: la velocitat bàsica del vent a emprar.
“Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra” (Sant Joan, 8-7)
Començo així perquè no vull que penseu que m’atorgo l’autoritat moral per a jutjar ningú, ni tan sols per establir què està bé o malament. No, per això es van inventar els déus, i en absència seva ja pontifiquen els bisbes, els magistrats que processen jutges estrella, els reis borbònics i els seus gendres.
Tot i el risc de convertir-me en la granota Gustavo, “el reportero más dicharachero de Barrio Sésamo”, continuaré la meva tasca de periodista oficiós de la ACE i us relataré la jornada que dijous passat va organitzar l’associació juntament amb Hilti.
Dijous passat vaig assistir a la jornada que sobre la EAE ha organitzat l’ACE amb l’ASCEM. L’acte, presentat pels respectius presidents de les dues associacions, David Garcia i Joan Delriu, va comptar amb tres conferenciants: Alfredo Arnedo, Nati Pastor i Àlex Casteleiro, tots ells ponents de la instrucció.
No fa gaire em van encarregar realitzar el pla de control de qualitat de l’estructura d’una escala metàl·lica per a una escola de Mataró. La feina, en si, convindreu que no planteja gaires dificultats, al menys fins que arribes a la part més cridanera i a la que per tant la gent dóna més importància: els assajos de les soldadures, que en els nostres casos d’estructures modestes i humils se solen reduir als líquids penetrants.
En aquestes dates m’imagino que tothom sabrà que a la vigília de Sant Joan va sortir publicada al BOE la tan esperada instrucció de l’Acer Estructural, EAE. Com en el cas de la EHE surt així, tal i com Déu la va portar al món, sense data de referència ni res, perquè les coses ben fetes estan predestinades a durar per sempre: s’ha de dir EAE i no pas EAE-11 o EAE-2011 (a la EHE, pobreta, la va jubilar deu anys després la EHE-08, i des d’aleshores ningú sap com anomenar-la). El ministeri ens dóna sis mesos per assimilar-la abans no sigui d’aplicació, de forma que no entrarà en ús fins la vigília de Nadal.
Us parlaré avui de la interessantíssima jornada que la ACE va organitzar, de la mà de n’Antoni Blàzquez, el passat 17 de maig. Sí nois, ja sé que estem al setembre i que m’hagués hagut de posar les piles abans però és que, com li agrada dir a un bon amic meu, “voy más liado que la pata de un romano”. En fi, hi ha el que hi ha i ja he decidit convertir aquest blog, que ingènuament havia declarat de periodicitat setmanal, en oficialment aperiòdic, decididament impuntual i intencionadament anàrquic. I punto!
