Principis ètics d’un enginyer consultor d’estructures

Jules - Pulp FictionAquesta entrada és delicada, perquè pot semblar que vull donar lliçons d’ètica o pot ser que algú interpreti que em considero moralment superior a la resta de mortals. Res de tot això, sóc una persona ben normal, segurament amb més defectes que virtuts, i estic assetjat pel pecat com qualsevol altre fill de veí. Justament per això m’esforço en buscar el camí correcte, tal i com fa el genial Samuel L. Jackson en el seu paper de Jules a Pulp Fiction:

The path of the righteous man is beset on all sides by the iniquities of the selfish and the tyranny of evil men. Blessed is he who in the name of charity and good will shepherds the weak through the valley of darkness, for he is truly his brother’s keeper and the finder of lost children. And I will strike down upon thee with great vengeance and furious anger those who attempt to poison and destroy my brothers. And you will know my name is the Lord when I lay my vengeance upon thee.” [Brett shrieks in horror as Jules and Vincent shoot him repeatedly]

Com us podeu imaginar, la diferència és que jo no amago la pipa sota una americana barata ni m’acompanya John Travolta en el seu paper de Vincent. Però com ell, tinc uns principis i miro de respectar-los el màxim que puc. És trist sentir la necessitat d’escriure’ls i publicar-los, però jo l’he sentida. Aquí els teniu:

1.- Assessorament tècnic. El meu assessorament està basat sempre exclusivament en motivacions tècniques. Sovint, en la meva tasca professional (i en particular quan se’m demana assessorament sobre una determinada patologia estructural), he d’orientar les actuacions en un sentit o en un altre; algunes d’aquestes actuacions poden resultar extraordinàriament oneroses pel meu client i, per tant, podrien reportar-me uns generosos beneficis en forma d’honoraris per a projectar-les i dirigir-les. Per això considero necessari un sòlid compromís ètic en aquest aspecte. En aquest aspecte ajuda, i molt, el fet de no treballar en col·laboració amb cap empresa constructora. La independència professional és un valor essencial en qualsevol assessorament tècnic.

2.- Comissions d’obres. Malauradament, en el sector de la construcció solen no ser infreqüents les comissions que determinats contractistes paguen a determinats tècnics a canvi de facilitar la seva contractació. El resultat final és que el client acaba pagant no només la comissió, sinó a més el sobrepreu resultant de no haver triat la millor opció. Per altra banda, el tècnic comissionista acaba essent dependent del contractista, de forma que no pot exercir plenament les seves funcions de control i d’honesta relació amb la propietat, cosa que deriva sovint en una mancança de qualitat i rigor en l’obra.

3.- Comissions entre professionals. En un altre sentit, existeixen les comissions per “recomanar” a un determinat professional: si jo t’aconsegueixo una feina em pagues un percentatge, i si tu me n’aconsegueixes una te’l pago jo. Aquestes comissions sovint es confonen amb pagaments lícits per prestacions de serveis, on el servei no és més que “fer de comercial” i “aconseguir clients”. Però no ens enganyem: els comercials són professionals molt dignes que no oculten de qui cobren el sou; però el resultat pervers del flux de comissions és que els uns recomanen als altres basant-se en l’interès propi en comptes de en l’interès del client, i els altres han d’inflar els honoraris per pagar la comissió tot ocultant al client aquest cost.

Hi ha gent que creu que això és “normal” i que ho fa tothom. És possible que en determinats ambients sigui habitual, no ho sé. Però per sort jo mai he cobrat ni pagat una comissió i conec molts tècnics que tampoc en cobren ni en paguen.

4.- Diner negre. Malauradament les transaccions amb diner negre estan per tot arreu, són un càncer enquistat de molt difícil eradicació. Si jo t’arreglo el lavabo tu ets pots estalviar l’IVA, jo m’estalvio l’IRPF i qui sap, potser no cal que em doni d’alta i fins i tot pugui demanar una ajuda social. No cal ni dir que el sector de la construcció és ideal per a que circulin els diners en B. Però en una època de brutal crisi econòmica, amb milions de persones abocades a la pobresa i amb risc d’exclusió social, evitar pagar impostos hauria d’avergonyir i ser censurat per tothom. Però sovint passa just el contrari: quantitats ingents de gent creuen fermament que pagar impostos és de tontos i no només no se n’amaguen, sinó que ho proclamen als quatre vents!

Consideracions culturals i històriques a part, han fet molt de mal els escàndols de corrupció política dels últims anys, en especial el cas de la comptabilitat en negre del PP, però també molts d’altres que afecten la totalitat de l’espectre polític. La ciutadania ha pogut constatar, sense que pugui haver-hi cap dubte raonable, que el govern d’Espanya (i de fet també el de Catalunya) està format per delinqüents que es dediquen, simplement, a robar les famílies per enriquir-se personalment. Queda clar, doncs, que els diners dels impostos es desvien en bona part a fins que res tenen a veure amb l’interès general, cosa que dóna una perfecta justificació als que fan mans i mànigues per evadir-los. Realment, des del seu punt de vista i segons els seus raonaments, se’ls haurà de concedir una part de raó.

Però jo em nego a seguir aquest joc. Hem de perseguir i empresonar els lladres, no convertir-nos tots nosaltres en delinqüents. Si seguim l’exemple dels nostres governants i de les nostres elits no farem més que generalitzar la decadència moral que està enfonsant el país i perdrem la possibilitat d’exigir el canvi de la situació. I no m’estendré més en aquests raonaments per no avorrir ni espantar ningú 😉

Pel que fa a la meva posició, crec que ha quedat clara: no accepto pagaments en negre. I punt.

Dec haver vist Pulp Fiction mitja dotzena de vegades, pel cap baix. A la formidable seqüència en què Jules i Vincent es carreguen a Brett cometen un error: no comproven que al lavabo no hi hagi ningú, i d’ell surt un noi que els hi buida el carregador de la seva pistola gairebé a boca de canó. Miraculosament no encerta ni un sol tret, i és impertorbablement assassinat per la parella de gangsters. Aquest miracle dóna lloc a que Jules tingui el que defineix com “un moment de lucidesa” i el porta a replantejar-se la seva vida, tot deixant la delinqüència.

El meu moment de lucidesa va ser l’esclat del cas Palau de la Música, que va deixar la burgesia catalana en general i les elits polítiques en particular amb el cul enlaire. Posteriors fets, com el rescat bancari de ZP, el canvi constitucional del PPSOE i la trama Gürtel/Bárcenas han alterat profundament la visió que tenia del funcionament de la nostra democràcia. Potser algun dia us en parli, de què en penso de tot plegat. De moment, deixem-ho en la publicació d’aquests “principis ètics”.