“Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra” (Sant Joan, 8-7)

Començo així perquè no vull que penseu que m’atorgo l’autoritat moral per a jutjar ningú, ni tan sols per establir què està bé o malament. No, per això es van inventar els déus, i en absència seva ja pontifiquen els bisbes, els magistrats que processen jutges estrella, els reis borbònics i els seus gendres.

Creieu-me si us dic que jo sóc el primer pecador, ja que (afortunadament) Déu va fer que l’ésser humà fos imperfecte (i bastant cabron també). Però sí que crec imprescindible, com a mínim, caminar en la senda dels bons homes i mirar d’apropar-se al màxim a l’ideal de virtut.

Dit això passo a enumerar els que considero els set pecats capitals del peritatge judicial. Si d’aquesta manera aconsegueixo que reflexionem plegats (i de pas evito que algú hagi de passar-se l’eternitat encadenat a les catacumbes de l’infern) hauré aconseguit el meu objectiu.

1.- El corporativisme

Aquest és potser el pecat més controvertit de tots. Alguna vegada companys meus se m’han queixat de la falta de corporativisme que existeix en els tècnics del món de la construcció, a diferència del tancat corporativisme que exhibeixen altres professions (com el cos mèdic, perquè no dir-ho). Al meu entendre, però, aquesta actitud acaba perjudicant a la llarga la professió i l’allunya de la societat a la que ha de servir. És natural que el pèrit es posi en la pell del tècnic que va projectar o dirigir l’obra i comprengui, millor que ningú, els eventuals motius que el van portar a cometre un error, una omissió o fins i tot un desgavell. Ara bé, aquesta comprensió envers el tècnic no pot justificar, de cap manera, la manipulació de la realitat o la negació dels fets objectius. Afortunadament el pèrit no ha de jutjar ningú, simplement ha de facilitar al jutge els elements necessaris per a que es pugui formar un criteri objectiu sobre temes tècnics que desconeix.

2.- El clientelisme

És una realitat que els informes tècnics tenen una orientació o una altra en funció de qui els encarregui; això és així i de res serveix pretendre que hi ha una única forma objectiva de presentar la mateixa realitat. Idèntics fets poden ser exposats de forma diferent, i per altra banda és ben natural voler contentar el client. Els advocats, per la seva banda, és lícit que donin la seva opinió i suggereixin modificar una determinada redacció si creuen que perjudica el seu client. Ara bé, el pèrit no pot faltar mai a la veritat, ni pot ocultar informació rellevant per a esclarir el fet que està analitzant. No som advocats, tenim l’obligació legal, però sobre tot l’obligació ètica, de dir la veritat, sense maquillar-la ni distorsionar-la. El pèrit ha de ser objectiu, sigui de part o designat pel jutjat, i el seu dictamen constitueix una de les proves en què es basarà el jutge per a dictar sentència, sentència on sovint es dirimeixen assumptes extraordinàriament importants per a les persones implicades.

3.- La ignorància

Malauradament crec que aquest és el pecat més freqüent de tots. Sovint es confonen les atribucions legals que confereix un determinat títol universitari amb les capacitats, coneixements i experiència reals del tècnic, i això és un càncer que dissortadament embruta tota la nostra professió. Però en el cas dels peritatges judicials aquest pecat és especialment punyent. Quan hom contracta un pèrit, o aquest és designat per un jutjat, s’espera d’ell que tingui un coneixement aprofundit i real del cas a estudiar, a nivell equivalent o superior al de la mitjana de tècnics especialitzats en el tema en concret. No s’hi val estudiar-se bé un tema sobre el que no es té experiència o demanar el consell d’un especialista sobre allò que s’ignora. El pèrit ha de tenir una vasta experiència professional sobre allò que perita. A les llistes de pèrits (com a mínim a les dels Enginyers Industrials, que són les que conec) hi ha gent que està apuntada alhora a especialitats tan variades i diferents que resulta impossible, per a una persona humana, dominar-les totes amb el nivell suficient. Hem d’admetre que el sector de la construcció és tan ampli i té tantes especialitats que és impossible per a qualsevol tècnic (arquitecte, aparellador o enginyer) dictaminar a nivell d’especialista sobre “qualsevol” tema, per més atribucions legals que tingui. El pèrit que no es restringeix a la seva àrea de coneixement “real”, diguem-ho clar, comet poc menys que un frau. I no ens enganyem, la falta d’experiència i coneixement es nota: els jutges i els clients poden no ser especialistes en temes de construcció, però no són tontos.

4.- La desídia

Aquest pecat, el més imperdonable de tots, Déu el va repartir a parts iguals entre pèrits, advocats i jutges. He vist fracassar estrepitosament judicis perfectament argumentats des d’un punt de vista tècnic perquè l’advocat havia conegut el pèrit el mateix dia de la vista i el jutge s’havia dedicat a mirar les mussaranyes. Sovint es justifica aquest pecat amb el concepte no-he-tingut-temps-per-l’excés-de-feina-i-el-termini-d’entrega. Potser sí que aleshores la percepció del pecat és menys ominosa. Però el resultat és el mateix.

5.- La sobèrbia

Comet pecat de sobèrbia aquell qui, en divina possessió de la suprema veritat, no s’equivoca mai. O el que és el mateix, ni reconeix ni esmena els seus errors. Afortunadament aquest pecat és el que més ràpidament és castigat pels déus, ja que negar un error i no reconèixer-lo de forma ràpida i sense embuts deixa al pèrit ben despulladet d’autoritat, credibilitat i futurs clients.

6.- L’aïllament

El pecat d’autisme (i perdonin els afectats d’aquesta terrible dolència, però és que no he trobat una paraula més adient) consisteix en emetre un dictamen sense consultar, “sempre que sigui possible”, als agents que van intervenir en la construcció. Són aquests agents (projectistes, directors d’obra, constructors, etc.) els que poden subministrar una valuosíssima informació al pèrit sobre quines anàlisis, procediments i sistemes de construcció es van dur a terme. I creieu-me, sovint sorgeixen a la llum formes d’encarar el problema, perfectament vàlides, que ni al pèrit més experimentat se li podien passar pel cap.

7.- La inintel·ligibilitat

És potser el menys greu dels pecats, però òndia tu: com millorarien certs dictàmens si la penya es tornés a llegir el que ha escrit, ni que fos una sola vegada!!