Jornada tècnica sobre el terratrèmol de Llorca

Us parlaré avui de la interessantíssima jornada que la ACE va organitzar, de la mà de n’Antoni Blàzquez, el passat 17 de maig. Sí nois, ja sé que estem al setembre i que m’hagués hagut de posar les piles abans però és que, com li agrada dir a un bon amic meu, “voy más liado que la pata de un romano”. En fi, hi ha el que hi ha i ja he decidit convertir aquest blog, que ingènuament havia declarat de periodicitat setmanal, en oficialment aperiòdic, decididament impuntual i intencionadament anàrquic. I punto!

Bé, com anava dient, la jornada es presentava interessantíssima, però en realitat m’he quedat curt: en veure la propaganda ja vaig intuir que tindria un morbo tan irresistible que crec haver sigut el primer en pagar els 30 euracos per assistir-hi. I és que per primera vegada vaig tenir l’oportunitat de veure a la mateixa taula, parlant de sismes, l’insigne Florentino Regalado i el mismíssim Álex Barbat! El xoc de trens entre aquestes dues concepcions antagòniques de la disciplina sismorresistent estava garantit i, la veritat, no em van decepcionar gens (oblideu-vos no obstant de veure relatat un xou a lo Belén Esteban: parlo en un pla merament intel·lectual, malauradament tots dos són uns veritables cavallers i mantenen unes relacions ben cordials).

Xavier Goula i Sara Figueras

Però anem a pams. Després de la presentació institucional, el primer en prendre la paraula va ser en Xavier Goula, cap de l’àrea de sismologia de l’IGC i vicepresident de l’AEIS. Ens va presentar els trets principals del terratrèmol:

    • Intensitat VII

    • Magnitud 5,1

    • Acceleració màxima de 0,376·g

    • Durada inferior a 1,5 segons

    • Elevació del terreny (i conseqüent esfondrament), mesurada per radar, de l’ordre de 3,5 cm.

No  està gens malament, i és que l’epicentre va caure molt aprop de la ciutat i a més va ser molt superficial (aspectes que sembla ser no tenen precedents a Espanya). Per fortuna, la reduïda durada del sisme va evitar conseqüències pitjors.

Com a complement de l’exposició d’en Goula, la Sara Figueras (cap de la unitat de ciències geofísiques de l’IGC), va centrar-se en els efectes locals del sisme. Perquè es va comprovar que, degut a les diferents característiques del subsòl i als efectes topogràfics, la incidència del terratrèmol no va afectar per igual tota la ciutat. Així, el barri de la Viña va ser el més afectat, tot i trobar-se més lluny a l’epicentre que la resta de la ciutat, i es van observar més danys a la zona plana que no pas a la zona alta de Llorca, fins al punt que, per a un determinat instant, l’amplificació màxima detectada doblava la mínima.

Les conclusions conjuntes Goula / Figueras van ser que el terratrèmol de Llorca va tenir una magnitud moderada i previsible segons els estudis previs, però amb un moviment vibratori particularment intens a la ciutat degut a una ruptura molt superficial i molt pròxima, sense precedents a Espanya, que no va provocar més conseqüències gràcies a la seva curta durada: Dios aprieta, pero no ahoga.

Carmen Sandoval

Carmen Sandoval és una directora general del Govern de la Regió de Múrcia, i va haver de passar el tràngol d’estar al peu del canó prenent part en la coordinació del dispositiu d’emergència a la ciutat. Segons ella explica, l’11 de maig del 2011 es van produir 3 sacsejades sísmiques:

    • A les 17:05 h, amb una magnitud 4,5. Aquesta vibració només va produir danys materials, i va tenir l’efecte beneficiós d’alertar a la població.

    • A les 18:47 h, amb una magnitud 5,1. Trencant els esquemes “habituals” en els fenòmens sísmics, aquesta rèplica va tenir una magnitud superior a la primera. Va ser la que va provocar les principals destrosses, en edificacions ja malmeses per la primera sotregada, i la que va provocar de l’ordre de 300 ferits i 9 morts.

    • A les 22:37 h, amb una magnitud 3,9.

Com no podia ser d’altra forma, Múrcia té un pla d’emergència per a terratrèmols, anomenat SISMIMUR. A l’hora de la veritat, no obstant, es van trobar amb què el pla no estava desenvolupat i consistia, únicament, en un simple llistat, cosa que sembla ser que és l’habitual a la nostra península. A més, allò previst en el pla no coincidia, lògicament, amb la crua realitat: per començar, durant una hora el col·lapse a les comunicacions va ser total, i ni tan sols se sabia on emplaçar el lloc de comandament avançat…

Sandoval va arribar a la ciutat cap a la una o les dues de la matinada en el primer comboi d’ajuda, i a primera hora del matí se li va assignar la direcció del grup d’avaluació sísmica. Van dividir la ciutat en 29 sectors, i van formar equips de 5 tècnics voluntaris, vinguts de tota Espanya i dirigits per un tècnic coneixedor de la ciutat, per tal d’avaluar els edificis afectats i classificar-los segons no tinguessin danys (codi verd), tinguessin danys moderats (codi groc) o tinguessin danys severs (codi vermell). Aquests tècnics voluntaris, que no eren en general especialistes en patologia estructural, van revisar 7.500 edificis en 36 hores i van decretar el desallotjament de 15.000 persones la primera nit. Casi ná.

Hi havia, això sí, el “grup zero”, format per 20 tècnics especialitzats en patologia estructural i dirigits per Juan Roldán (Director de l’Escola d’Arquitectura de la UCSA de Múrcia) que tenien la missió d’avaluar el edificis marcats amb codi vermell.

Els 200 tècnics voluntaris que van participar en aquestes tasques ho van fer de forma gratuïta i generalment desinteressada, i és innegable que van posar en perill la seva integritat física per una causa altruista. El servei que van prestar a la societat en general i a la ciutat de Llorca en particular no el pot negar ningú, i des d’aquí vull fer meu l’agraïment que va expressar Sandoval cap a ells. Ara bé, aquest sistema de voluntariat va presentar una sèrie de problemes que s’haurien d’evitar en catàstrofes posteriors i que Sandoval va resumir en aquests dos punts:

    • Els tècnics que van participar no eren, per norma general, especialistes en patologia estructural, no tenien cap experiència prèvia en avaluació d’edificis en situació de pre-col·lapse i no havien rebut cap formació específica en aquest camp. Ras i curt: anaven més perduts que un pop en un garatge.

    • La seva disponibilitat era molt limitada: als tres dies ja tornaven a casa. Lògicament, anar-te’n a l’altra punta del país per una feina no remunerada no ha de ser fàcil.

La conclusió és clara: amb tècnics especialitzats en patologia estructural i formats específicament per a fer front a aquestes situacions s’hagués sigut molt més eficient i hagués calgut menys personal. Que els tècnics visquin a prop de la zona també és important (i que cobrin també, què carai), així que a Múrcia ja estan formant un equip de tècnics capaços de reaccionar des del primer minut.

Per als consultors d’estructures especialitzats en patologia i rehabilitació aquestes conclusions són molt rellevants. Convé que ens posem les piles i creem task force units d’intervenció ràpida. Toquem fusta per a que mai ens trobem amb una situació com la de Llorca, però malauradament de tant en tant es produeixen petites catàstrofes (ensorrament d’edificis per manca de manteniment o afectacions d’obres properes) que requereixen l’actuació immediata d’un equip de tècnics adequadament preparats. Us puc avançar que l’Associació ja comença a moure’s en aquest sentit, i a tall d’exemple ja ha donat assistència a l’Ajuntament de Mataró en el recent ensorrament de dos edificis. Però d’això ja us en parlaré en una altra ocasió.

Juan Roldán

Roldán va començar amb les estadístiques de sinistralitat dels edificis, fent esment abans de tot que la totalitat de les 9 morts les van provocar el despreniment d’elements secundaris: cornises, motllures, decoracions, etc., tot un avís a navegants.

Bé, dels 5.000 edificis de Llorca va col·lapsar només un, van patir danys greus uns 400 i s’han enderrocat, o en estan en tràmit d’enderroc, 265. La totalitat d’edificis afectats, doncs, és de l’ordre del 13%.

La seva intervenció va mostrar aleshores el protocol que al seu entendre s’hauria d’aplicar en aquests casos:

    • Fase 0. Inspeccions d’urgència en base a una fitxa preparada prèviament, i assignació del codi de colors a cada edifici en funció del seu grau d’afectació. Durada d’entre 1 i 5 dies.

    • Fase 1. Verificació dels apuntalaments. Durada entre 5 i 20 dies. Sí senyor, perquè un apuntalament mal dissenyat o insuficient (que són un bon munt dels que es fan) és pitjor que no fer res, ja que es dóna una falsa sensació de seguretat.

    • Fase 2. Actuacions de caràcter immediat. Durada entre 1 i 2 mesos.

    • Fase 3. Redacció dels informes prescrits a l’article 1.3.3 de la NCSE-02 (ep: preceptius hi hagi o no danys a l’edifici!).

    • Fase 4. Actuacions finals.

De les moltes, interessantíssimes i divertidíssimes coses que Goula va deixar anar em quedo amb la següent:

El disseny sismorresistent s’ha d’assumir sense haver de recórrer a anàlisis analítiques: calen manuals senzills de disseny sismorresistent (que parlin de tots els elements de l’edificació, no només de l’estructura) i menys càlculs sofisticats.

Olé! Potser us sorprendrà que jo, que faig bullir l’olla dels meus fills venent anàlisis estructurals, hi estigui d’acord amb això, però és exactament el que penso!

Actualment és massa freqüent que l’arquitecte generalista es despreocupi del tot del disseny sismorresistent, desenvolupi el seu projecte com si en aquest planeta només existís una força anomenada gravetat (a vegades ni això…) i passi tot seguit el mort al calculista (ecs!) de torn per a que li posi el segell “compleix la normativa sismorresistent”. I sí, la normativa sismoresistent la complirà, però, com ens dirà ara en Florentino Regalado, l’únic edifici que va caure a Llorca “complia” amb la norma.

Florentino Regalado

Li toca ara a l’inigualable Florentino Regalado, Dr. Enginyer de Camins i autor de l’estructura de moltíssims edificis en alçària, especialment a la costa del llevant espanyol.

Regalado va obrir foc comparant “el que està passant ara a Llorca” amb “La Comunidad”, genial pel·lícula de Álex de la Iglesia. Segons ell, la realitat dels 265 edificis enderrocats o per enderrocar és cruel: la majoria es podrien salvar però, entre tècnics assedegats de feina i propietaris assedegats d’indemnitzacions, ningú està per la tasca.

I burxa a la ferida queixant-se del sistema de càlcul d’honoraris, queixa en la que jo mateix no puc estar-hi més d’acord: els honoraris es calculen habitualment segons el pressupost d’execució, així que els tècnics dolents que no veuen més sortida que enderrocar i refer cobren molt més i treballen molt menys que els bons tècnics que es trenquen les banyes per a trobar una solució econòmica basada en la rehabilitació. Así se habla, Florentino!

Pel que fa a les seves observacions a la zona dels fets ressaltaré aquestes dues:

“La majoria de puntals no servien de res

“Gairebé tots els reforços de Llorca s’han fet a sentiment, sense fer ni un número”;

La veritat, no sé perquè però em crec totes dues afirmacions sense necessitat de demostració…

Per altra banda, i entrant en controvèrsia amb Figueras, assegura que la reduïda durada del sisme no fa creïble que els danys registrats al barri de la Vinya siguin superiors a la resta de la ciutat per tenir un subsòl menys rígid: simplement ha succeït que en aquest barri les construccions són de pèssima qualitat.

Seguint amb l’exposició de Regalado, com no podia ser d’altra forma li va tocar rebre a la normativa sismorresistent: el pas de la norma del 1994 a la norma del 2002 va significar un augment significatiu de quanties als edificis, i Regalado pregunta perquè, si en aquest període no es van produir registres sísmics d’importància, i augura que la nova norma que es publicarà encara incrementarà més els esforços de càlcul.

I va anar més enllà, tot manifestant que li encantaria que la nova norma abandonés definitivament el càlcul per formació de ròtules, al cap i a la fi impossibles de calcular per la distorsió deguda als tancaments de fàbrica (i impossibles de materialitzar en un edifici de forjats reticulars, afegiria jo!).

La nova norma, en fi, hauria de facilitar la feina especificant reforços senzills, de base empírica, més que no complicant el sistema de càlcul o incrementant els esforços resultants. I és que – en això estarem tots d’acord – més val construir bé sense comptar amb els esforços sísmics que malament havent fet un càlcul modal espectral de l’hòstia.

Álex Barbat

Álex Barbat, president de la AEIS, va començar lamentant les enormes pèrdues que un terratrèmol moderat i previsible ha provocat. Va fer la comparació amb el terratrèmol de l’Aquila, també superficial, amb l’epicentre molt aprop del nucli urbà i que va provocar pèrdues gegantines… però que va tenir una intensitat de 6, molt superior al de Llorca (recordem que les intensitats es mesuren en escales logarítmiques).

Pel que fa al mapa sismorresistent actual, Barbat no creu que estigui desactualitzat, i creu que essencialment les prescripcions de disseny de la NCSE-02 són correctes. Si bé en general l’apartat de càlcul es compleix en els projectes, no és així en les prescripcions sobre l’armat (ni, afegeixo jo, les prescripcions de geometria, que no hi ha qui no se les passi pel forro!).

Pel que fa als reticulars, bèstia negra dels enginyers sísmics, reconeix que haurà de conviure amb ells, quin remei, perquè si alguna cosa és del tot immòbil en el nostre país és la mentalitat dels promotors. Però això sí: s’haurà de reconsiderar el seu nivell de ductilitat, actualment amb un coeficient 2, per a reduir-lo cap a l’1,5, en atenció a un estudi de més de 10000 casos. I aquí ve a donar la raó a en Regalado, atès que reduir la ductilitat equival a augmentar els esforços de càlcul…

Bé, nois, ho deixo aquí, tot i que encara podria omplir algunes pàgines més amb les interessantíssimes intervencions de l’Hugo Corres, del Ramón Álvarez i de la taula rodona que van fer tots plegats després. De fet vaig prendre 15 pàgines d’apunts i m’he deixat moltes coses al tinter, però el límit s’ha de posar en algun lloc.

Tinc entès que els companys de Zigurat han gravat tota la jornada en vídeo, i se suposa que en algun moment hi podrem accedir. A més, existeixen dos documents de lectura obligatòria, l’un fet per l’Institut Geològic de Catalunya i l’altre per Florentino Regalado y Asociados. El primer el podeu consultar aquí, i el segon aquí.