Jornada sobre el nou model de despatx professional

El passat 16 de juny vaig assistir a la “jornada sobre el nou model de despatx professional” organitzat per InfinityInner i el FEC Foro de Edificación y Construcción a l’hotel Silken Diagonal de Barcelona. Em va animar el fet que el moderador de la mateixa fos José Antonio Bernáldez, que va fer fa temps una brillant exposició a la seu de l’ACE sobre gestió de despatxos professionals. Eren altres temps, la punyetera crisi acabava de treure el nas i ningú no ens esperàvem la seva magnitud i persistència …

Però bé, no ens desanimem perquè encara hi ha esperança: tot i els temps negres que corren els organitzadors van trobar sponsors que van pagar un bon piscolabis (o almenys va ser bo fins que vaig arribar jo i vaig arrasar amb el percentil 95 dels croissants dolços).

Bernáldez només va fer de moderador i no es va reservar per a ell, malauradament, cap ponència específica. Però en fi, hi va haver d’altres interessants:

En primer lloc va parlar Josep Narcís Arderiu, president d’ASINCA, l’associació d’enginyeries que es dediquen a treballar per l’administració. El panorama que va presentar va ser realment esfereïdor. Va mostrar un quadre amb les inversions de la Generalitat dels últims quatre o cinc anys: les inversions adjudicades en el primer semestre de 2011 són de l’ordre de la desena part de la dels anys pre-crisi, i molt per sota de les de l’any 2010. No he aconseguit còpia d’aquesta taula, i la meva velocitat per prendre apunts reconec que està molt minvada des que vaig deixar la universitat, així que si algú pot afinar més els números sisplau que respongui (no passa res, és gratis i el meu blog no mossega).

Arderiu va explicar una anècdota que va impactar bastant a l’auditori: parlant amb el ministre de Foment aquest li va fer saber que “comprar” projectes i direccions d’obra ja no “l’interessava”. Ara que l’administració no té un duro sembla que el sistema estrella serà cedir el terreny a una promotora / constructora i que ella s’encarregui fins i tot de contractar l’equip tècnic. Ha mort el model de gestió de l’obra on els tècnics deien el que havia de fer: que els col·legis professionals baixin les banderes a mitja asta i tots els tècnics independents es posin un braçalet negre en senyal de dol. La societat hauria de saber que aquest model acabarà passant factura (i no barata) a mig termini. En fi, suposo que més es va perdre a la guerra de Cuba.

De la resta de ponències destacaré només algunes. La de Xavier Arrufat (DOPEC), orador fora de sèrie, que va recomanar el llibre “El cigne negre”. Es veu que els anglosaxons denominen “Black swan” als esdeveniments extraordinaris, tal i com en aquestes latituds fem servir la referència al “gos verd”. Doncs bé, en els anys 80 es van localitzar cignes negres (gossos verds, que jo sàpiga, encara no) i el llibre pren com a base aquesta anècdota per reflexionar sobre les situacions inesperades a les quals, segur, s’haurà d’enfrontar qualsevol empresa. L’habilitat de l’empresa per preparar-se davant les eventualitats (preveure-les totes és impossible), però sobretot la seva flexibilitat i determinació en superar-les determinarà la seva supervivència o fracàs. No cal dir que el cigne negre que se’ns ha aparegut a tots és la crisi de 2008. A parir d’aquí Arrufat explica com la seva empresa, DOPEC, es va fusionar amb CICSA, una organització amb estructura i activitats complementàries, per créixer i enfortir-se. Però com jo ni tinc empresa ni em puc fusionar amb ningú (proeses sexuals a part) vaig perdre l’interès (tot i que em vaig mostrar educadament atent, això sí). Una cosa però em va cridar l’atenció: coincidint amb la ponent María Loreto (AUDING INTRAESA) va relatar com la generositat, tant de les organitzacions com de les persones que les integren, és imprescindible per portar a terme qualsevol procés de fusió o col·laboració efectiva amb èxit. I aquí crec que van donar en el clau.

Tan excel·lent orador com l’anterior, però amb una ponència des de la meva perspectiva de microempresa unipersonal més interessant, va ser el ponent Raúl Bosque. A més de recomanar també un parell de llibres (“El mite de l’emprenedor” i el mateix “El cigne negre”, la coincidència de la qual amb l’anterior ponent ens obligarà a llegir), a la seva ponència Bosque va realitzar una anàlisi DAFO del despatx d’enginyeria. Per als tècnics “purs” que com jo tinguin ja oxidades del tot les assignatures d’economia, recordaré que una anàlisi DAFO no és més que l’estudi de les Debilitats, les Amenaces, les Fortaleses i les Oportunitats. I aquí sí que vaig prendre apunts, com un bon col·legial aplicat, que us transmeto a continuació:

Debilitats:

  • Som més tècnics que emprenedors. Aquí em sento plenament identificat!
  • Els nostres despatxos i empreses són petits.
  • Tenim poca especialització. Bé, aquí jo em salvo …
  • La nostra productivitat és baixa, degut entre altres coses a la baixa utilització de la tecnologia. Segons Bosque, la ràtio facturació / personal ronda a Espanya els 65.000 euros anuals per empleat, mentre que en altres països arriba als 250.000.
  • Tenim una baixa internacionalització. Dit d’una altra forma: no parlem idiomes.

Amenaces:

  • La recessió econòmica, per descomptat.
  • L’arribada de la tercera crisi: la primera va ser la financera, la segona la privada i ara ja tenim aquí la del sector públic.
  • La competència internacional.

Fortaleses

  • Tenim marques de referència, i hem d’invertir en elles.
  • Tenim experiència i coneixement.
  • Tenim una molt bona formació.

Oportunitats

  • Els oceans blaus: grans espais sense depredadors perquè els peixets mengin fins atipar-se. En altres paraules, cal buscar coses que ningú hagi fet abans i així serem els reis. Bosque recomana el llibre “Oceans blaus”, valgui la redundància.
  • Ganes, empenta i il·lusió. Hi ha enquestes que mostren que el 80% dels joves tenen com a màxima aspiració ser funcionaris … no anem bé.
  • Clústers i concentració empresarial.

Bé, després d’analitzar el nostre DAFO particular i tenint en compte com estan les coses, Bosque considera que els nostres despatxos o petites empreses d’enginyeria hauran d’optar per alguna de les següents opcions:

  1. Tancar (murmuri persistent dels presents). Abans que a ningú li doni una síncope per considerar fredament aquesta opció Bosque ens explica com als EUA, per exemple, no tenen un sentit patrimonialista de l’empresa: allà no passa res per tancar un negoci, ningú considera que per aquest motiu l’emprenedor sigui un fracassat. Els negocis s’obren i es tanquen, la gent es fa rica i s’arruïna i després torna a començar amb la mateixa enteresa (o gairebé …).
  2. Invertir-hi. Si realment creiem en el nostre projecte haurem invertir-hi. Però invertir-hi de veritat, ficant-hi els nostres estalvis, la caseta d’estiueig que tant ens va costar sufragar en les èpoques de bonança, posant tota la carn a la graella. I deixar-nos de lamentar per falta de crèdit o de subvencions, deixar-nos de romanços i excuses.
  3. Fusionar-nos amb altres empreses complementàries.

Bé, fins aquí els apunts que vaig prendre, no sé si em serviran de res però com a mínim vaig gaudir com un nan sentint-lo parlar. Un últim apunt: segons Bosque el cost mitjà de presentar una oferta tècnica a un concurs públic (tenint en compte les hores dels tècnics, mitjans que cal emprar, etc.) és ni més ni menys que de 18.000 euros. Si multipliquem aquest import per totes les ofertes que es presenten a cada concurs tindrem una idea dels diners que es tiren per la finestra en estudis i propostes que no van enlloc. Dóna que pensar …

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.