Jornada a l’ACE sobre connexió de corrugats amb resines

Tot i el risc de convertir-me en la granota Gustavo, “el reportero más dicharachero de Barrio Sésamo”, continuaré la meva tasca de periodista oficiós de la ACE i us relataré la jornada que dijous passat va organitzar l’associació juntament amb Hilti.

El tema no podia ser més interessant: l’exposició dels criteris de Hilti per a calcular la fixació de barres corrugades amb resines en elements de formigó juntament amb un software de càlcul, i efectivament la sala estava bastant pleneta de socis amb set de coneixement. La ponència va anar a càrrec de María Luz España, de l’oficina tècnica de Hilti a Madrid, i d’Albert Marull, el nostre enllaç amb Hilti com a soci protector de la ACE.

España va començar explicant les excel·lències de les resines de Hilti (HIT-HY 150 MAX, HIT-RE 500 i alguna més) que permeten equiparar les barres per elles fixades a les barres embegudes. D’aquesta forma, els assajos confirmen que la resina garanteix una adherència superior a la del formigó, presenta una rigidesa del mateix ordre i atorga una durabilitat superior. Per cert, la resina “normal”, la dels enginyers d’anar a peu com jo, és la HY 150 MAX; la RE 500 és pels machotes que fan servir barres gordes i temperatures elevades.

En aquell moment reconec que em vaig preguntar: fantàstic, si una barra a posteriori amb resina aguanta més que si fos embeguda (cosa que no sé vosaltres, però jo sempre havia assumit que era així), per a què redimonis necessitem un software que ho calculi? Ah, amics meus: el món és molt ampli i no tot és punxar les barres que el fiera de l’encarregat s’ha oblidat a la fonamentació o les que necessitem per recalçar la sabata de torn, no: els de Hilti apunten més amunt!

En primer lloc calcular l’ancoratge amb resina permet apurar la profunditat del forat, cosa que ens agrairan tots els operaris i totes les butxaques dels clients. Però és que a més permet ancorar barres on les instruccions del formigó no ho permeten. Aclarim això últim.

En una unió biga-pilar, per exemple, l’armadura superior de la biga necessita poteta per a quedar ben ancorada, però això òbviament no es pot fer si la barra es col·loca a posteriori. Per més que la nostra resina retingui la barra com un ministre reté la poltrona la transmissió d’esforços al pilar no serà correcta. No? No, “a menys” que prescindim de tot el que ens han ensenyat sobre formigó armat i introduïm la teoria del càlcul d’ancoratges. D’aquesta forma podrem mobilitzar el famós con dels ancoratges, fer treballar a tracció el formigó més del que ens permet la instrucció i justificar, via ETAG, la bondat de l’ancoratge de la nostra barra.

I això és precisament el que fa Hilti i el seu programet: justificar la connexió segons l’Eurocodi 2 en els casos en què és possible, i anar més enllà, gràcies als assajos de laboratori, on la instrucció no hi arriba. S’ha de reconèixer que els de Hilti s’ho curren i, el que és molt important, deixen clar com i què fan en cada moment.

La ponència d’Espanya, més o menys, va explicar tot això (qui vulgui una molt bona justificació de tot plegat pot acudir al manual tècnic que Hilti posa a disposició de tohom que vulgui registrar-se). A continuació li va tocar el torn a Marull, que va fer una demostració pràctica del flamant nou programa de càlcul. Aquest software és tan nou que encara no es troba disponible, tot i que ens han promès que ho estarà aquesta setmana. Tot el que us puc dir és que s’assembla molt al Profis Anchor: gràfics super-guays i motor de càlcul super-lentorrete.

Durant l’exposició al respectable públic no se li va passar per alt un detall: la típica connexió forjat-mur pantalla sempre està representada, als models de bieles i tirants que empra Hilti, per una armadura superior i una altra inferior en el cas d’encastament i només una inferior en cas de simple recolzament, i en tot cas amb continuïtat amb l’armadura del forjat. La pregunta es va fer inevitable, primer com un murmuri i després exposada amb vehemència per uns quants: què passa amb el típic detall que “tots” fem servir “sempre”, on hi ha una única armadura a la meitat del cantell de la llosa? Ai!, per això Hilti no té resposta: aquestes excentricitats dels països llatins no tenen cabuda a les ments dels enginyers alemanys. (Per cert, Marull assegura que no cal donar inclinació al forat per a que la resina entri bé: amb les actuals tècniques d’injecció els forats horitzontals no tenen cap problema).

De totes formes haurem de reconèixer que ni nosaltres mateixos som capaços d’explicar com funciona aquesta connexió que tant d’èxit ha tingut, ni qui va ser el crack que se la va inventar. A més, sembla estúpid posar la barra al mig, quan és clar que el forjat pressiona cap abaix i la barra reacciona cap amunt: quan més abaix la posem millor funcionarà. També he vist l’alternativa de col·locar les barres a portell, unes més amunt i d’altres més avall, amb la sana intenció de preveure errors de replanteig en la posició del forjat. Potser és això el que no entra al cap als tècnics per sobre del Rin: que primer es posin els ancoratges i després es replantegi el forjat. País!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.